"Sentir com caus en
un pou sense sortida, que t'ensorra i et deixa a sota de mil i un somnis.
Deixant de banda tot el que eres abans i tot el que havies pensat, planejat,
que series. I aquí em tens, empassant-me la sorra, olorant la merda més merda
de tot l'univers, aquí em tens surant entre llàgrimes que escriuen fulls i
fulls explicant-te el per què d'aquesta situació, el per què de que, ara mateix
sóc al lloc on menys m'hagués imaginat que acabaria.
Vull tancar els
ulls, i perdre el coneixement. I quant el recobri descobrir que tot ha estat un
terrible malson. Però no puc ni aclucar els ulls, em caic esgotada, però quan
em prenc un sol instant per pensar, m'ensorro. Em converteixo en un manyoc de
dolor, com sí el meu cos desapareixes, i fos només un ésser entortolligat amb
milions d'agulles clavades, cadascuna provocant-me un sofriment mortal que no
em mata, i em manté allà, girant sobre mi mateixa, cridant – S'ha acabat tot, i
ho saps, pateix! Pateix! Sentint com cada part de la meva ànima desapareix, com
si cada os del meu cos es trenqués i només quedés una petita part d’ells,
aquella part que ningú enyora, que passa desapercebuda. El meu cap gira com una
roda, sense sentit, sense saber on va, em marejo. Intento moure’m, no tinc forces,
sóc més indefensa que una formiga en una carrera per aconseguir el trosset de
pa de l’altre vorera. Angoixada pels cotxes que creuen, sense parar ni un
segon. Sóc petita, però sóc allà, per què ningú em veu? Ningú sent com crido
ajuda? Em sento totalment perduda, sola, i feta miques. Aquell objectiu que em
mantenia viva s'evapora com l'aigua, deixant un rastre de vapor que no puc
recollir, s'esfuma, i per més que l'esgarrapi amb les mans ja no serà meu. Tampoc
el vull, ja no puc fer-l’ho realitat, el deixo escapar, i veig des de terra la
meva ànima allunyar-se, saltant com una llebre, somrient, cruel, deixant-me
allà estesa, sense vida, només amb la consciència de seguir respirant.
Penso que pot ser
és millor així, potser és millor deixar-ho tot córrer, pensar que potser tot
això si que és un somni, enganyar-me per molt que sàpiga tota la veritat.
Deixar de respirar, ofegar-me i deixar que algú com jo, que també es senti
sola, em trobi. Em rescati d’aquesta foscor que m’allunya dels meus somnis, del
que sentia al escoltar aquella cançó, en definitiva, d’allò que abans era
nostre i que ara ni tan sols és meu.
Mentre espero, em
miraré el braç dret, estès davant meu, observant com la sang batega per la vena
més blava que es deixa veure a través de la meva pell blanca i somorta. Com pot
ser que el cos no m'obeeixi, per què no moro? Per què aquesta sang roja no
s'atura? Com puc sentir tan dolor i no esclatar? Diguem-ho tu, tu que estàs com
jo. Tancada en aquest sense sentit, en aquest atzucac sense sortida, en aquesta
escletxa fosca sense un raig de llum, en aquesta caixa blanca estreta i
ofegosa, que m'omple d'ansietat i ràbia. Tu, qui sap on estàs. El meu cap tan
sols pensa en la nostre cançó, aquella que vam escriure l’1 de Març al teu
terrat entre mitjons i bufandes. Entre aquella boira grisa quasi blanca, el
gust amarg del teu cafè de màquina, l’abraçada. Espero, sincerament que algun
dia puguis arribar a entendre el mal que em fa això. El mal que em fa haver de
deixar-ho tot per una sang que no deixa de regalimar pel meu braç i que em
debilita cada segon que passa.
Miro les estrelles mentre els ulls cauen, el meu piano
interior interpreta “Le Moulin”, ja no sento el xivarri que fa la gent al
carrer, no recordo res del que ha passat, no recordo què estic dient. Recordo
tan sols una paraula que em vas dir aquell...no recordo el dia, dia? Dolça
paraula, sota uns llençols blancs. Blanc? Llum, veig llum, allà. Al final,
sembla el focus de la meva última actuació de ballet. La miro però em deixa
completament cega. Torna-hi Ona, torna-hi...impossible, ja està, s’ha acabat.
No sé on soc, no ho vull saber. Qui sóc? Tampoc ho vull saber. T’estimo? allò
que em vas aquell dia que no recordo bé."
No hay comentarios:
Publicar un comentario