Las navidades sin nevaditos no son navidades.

Buenas fiestas

Carla

PARIS TEXAS

Hace un par de días vi, por fin, Paris Texas. Una película de Win Wenders del 84. Hacía mucho tiempo que quería ver esta película ya que vi un retrato que hizo la ilustradora Littleisdrawing - cuaderno de todo - a Harry Dean Stanton. Después de ver la película, esas carreteras infinitas de Texas, la mirada de Jane, la sencillez de las palabras de Travis han hecho que la quiera volver a ver y así hasta cansarme. Es de las pocas películas que me han arrancado las lagrímas. Perfecta para un domingo con alguien especial y palomitas. Me quedo con la parcela vacía de Paris Texas.




Ilustraciones de Carla Fuentes Litlleisdrawing en su exposición en Do Design.

Pickett

Quizás al leer esto pensáis que es una gran tontería. Pero que dentro de un disco de éxitos de los 50-60 de tu padre encuentres la melodía que lleva sonando en mi cabeza desde Febrero. La buscaba por todas putas partes, y aquí está. Es de Wilson Pickettn (uno de los más grandes) aun que en mis pensamientos sonaba la versión de Tina Turner. Land Of 1000 Dances. Aquí os la regalo.

compenetremos. complementemos.

 

"Sentir com caus en un pou sense sortida, que t'ensorra i et deixa a sota de mil i un somnis. Deixant de banda tot el que eres abans i tot el que havies pensat, planejat, que series. I aquí em tens, empassant-me la sorra, olorant la merda més merda de tot l'univers, aquí em tens surant entre llàgrimes que escriuen fulls i fulls explicant-te el per què d'aquesta situació, el per què de que, ara mateix sóc al lloc on menys m'hagués imaginat que acabaria.

Vull tancar els ulls, i perdre el coneixement. I quant el recobri descobrir que tot ha estat un terrible malson. Però no puc ni aclucar els ulls, em caic esgotada, però quan em prenc un sol instant per pensar, m'ensorro. Em converteixo en un manyoc de dolor, com sí el meu cos desapareixes, i fos només un ésser entortolligat amb milions d'agulles clavades, cadascuna provocant-me un sofriment mortal que no em mata, i em manté allà, girant sobre mi mateixa, cridant – S'ha acabat tot, i ho saps, pateix! Pateix! Sentint com cada part de la meva ànima desapareix, com si cada os del meu cos es trenqués i només quedés una petita part d’ells, aquella part que ningú enyora, que passa desapercebuda. El meu cap gira com una roda, sense sentit, sense saber on va, em marejo. Intento moure’m, no tinc forces, sóc més indefensa que una formiga en una carrera per aconseguir el trosset de pa de l’altre vorera. Angoixada pels cotxes que creuen, sense parar ni un segon. Sóc petita, però sóc allà, per què ningú em veu? Ningú sent com crido ajuda? Em sento totalment perduda, sola, i feta miques. Aquell objectiu que em mantenia viva s'evapora com l'aigua, deixant un rastre de vapor que no puc recollir, s'esfuma, i per més que l'esgarrapi amb les mans ja no serà meu. Tampoc el vull, ja no puc fer-l’ho realitat, el deixo escapar, i veig des de terra la meva ànima allunyar-se, saltant com una llebre, somrient, cruel, deixant-me allà estesa, sense vida, només amb la consciència de seguir respirant.

Penso que pot ser és millor així, potser és millor deixar-ho tot córrer, pensar que potser tot això si que és un somni, enganyar-me per molt que sàpiga tota la veritat. Deixar de respirar, ofegar-me i deixar que algú com jo, que també es senti sola, em trobi. Em rescati d’aquesta foscor que m’allunya dels meus somnis, del que sentia al escoltar aquella cançó, en definitiva, d’allò que abans era nostre i que ara ni tan sols és meu.

Mentre espero, em miraré el braç dret, estès davant meu, observant com la sang batega per la vena més blava que es deixa veure a través de la meva pell blanca i somorta. Com pot ser que el cos no m'obeeixi, per què no moro? Per què aquesta sang roja no s'atura? Com puc sentir tan dolor i no esclatar? Diguem-ho tu, tu que estàs com jo. Tancada en aquest sense sentit, en aquest atzucac sense sortida, en aquesta escletxa fosca sense un raig de llum, en aquesta caixa blanca estreta i ofegosa, que m'omple d'ansietat i ràbia. Tu, qui sap on estàs. El meu cap tan sols pensa en la nostre cançó, aquella que vam escriure l’1 de Març al teu terrat entre mitjons i bufandes. Entre aquella boira grisa quasi blanca, el gust amarg del teu cafè de màquina, l’abraçada. Espero, sincerament que algun dia puguis arribar a entendre el mal que em fa això. El mal que em fa haver de deixar-ho tot per una sang que no deixa de regalimar pel meu braç i que em debilita cada segon que passa.

Miro les estrelles mentre els ulls cauen, el meu piano interior interpreta “Le Moulin”, ja no sento el xivarri que fa la gent al carrer, no recordo res del que ha passat, no recordo què estic dient. Recordo tan sols una paraula que em vas dir aquell...no recordo el dia, dia? Dolça paraula, sota uns llençols blancs. Blanc? Llum, veig llum, allà. Al final, sembla el focus de la meva última actuació de ballet. La miro però em deixa completament cega. Torna-hi Ona, torna-hi...impossible, ja està, s’ha acabat. No sé on soc, no ho vull saber. Qui sóc? Tampoc ho vull saber. T’estimo? allò que em vas aquell dia que no recordo bé."

Por Elisabeth Gili Barbena y Carla Pérez Vas